dilluns, 12 de desembre de 2016

TDA3 a Argelès-sur-mer: lliure circulació de persones, volants i raquetes.

L'experiència transfronterera dels jugadors de Newtown-la-vallèe acumula noves fites: a la recent participació d'en David en el Campionat Sènior 2016 de Dinamarca i de l'Àlex en els Campionats d'Europa Sèniors 2016 a Eslovènia s'hi afegeix ara la sortida d'Espanya sense deixar Catalunya d'en Bye Sense, que s'ha inscrit en la Federació Francesa de Bàdminton. Els francesos, que coneixen de sobres el nivell d'en Bye, l'han situat en un lloc preferent del seu rànquing; concretament, l'últim, de forma que no pot fer altra cosa que ascendir meteòricament.



El Club Badminton Saint-Estève (BSE66 per als amics) ha acollit amigablement en Bye Sense, sense ser gaire conscient del que ha fet, tot sigui dit.


La relació amb els del BSE66 ja fa temps que dura: els de Newtown-la-vallèe (acompanyats d'amics de St. Lawrence-of-the-Gardens, de The Scrub, de Dogsville, de Bigpotters...) ja els hem visitat en alguna ocasió i ells també ens han vingut a veure. Són una gent encantadora, l'ambient a les pistes és de màxima convivialité i, a més, juguen a bàdminton millor que nosaltres: tenim força coses a aprendre d'ells, però també tenim força coses en comú. Acollir ara com a jugador propi una calamitat a les pistes com en Bye és un gest que els honora i del qual esperem que no s'hagin de penedir.

En Bye Sense va iniciar la seva aventura a la Catalunya Nord amb la participació en l'anomenat Tournoi Départamental d'Adultes (TDA) convocat a Argelès-sur-mer, només passar la frontera interestatal. Les platges d'Argelès van acollir l'avi d'en Bye Sense l'any 1.939, fugitiu un cop acabada la guerra, i 77 anys més tard el seu nét hi torna també fugitiu, però en circumstàncies força més favorables.

Com saps que ets un torneig de la Catalunya Nord? Hi ha alguns elements que t'ho indiquen a simple vista. Per exemple, per a estacionar el vehicle tens força espai, i asfaltat, no com a la pista de proves per a carros de combat a tocar del Pavelló del Congost, per posar un exemple conegut de tothom...


Si t'hi fixes una mica, a més, la majoria de matrícules dels vehicles duen un 66, que identifica el Département des Pyrénées-Orientales, amb capital a Perpinyà, dins la regió de l'Occitanie. El gentilici dels habitants d'aquest departament, dins França, és el de catalans o rossellonesos, així que si hi aneu us hi trobareu com a casa, voltats de catalans per tot arreu...


L'Occitanie és una regió que prové de la fusió de Languedoc-Roussillon i de Midi-Pyrénées, en una recent reestructuració de l'organització territorial francesa. Una dada addicional: la llengua pròpia de l'Aran és l'occità, però allà en diuen aranès...

Finalment, també podeu saber que us trobeu en la Catalunya Nord perquè arreu els rètols comercials us ho fan saber constantment:



En aquesta primera experiència, en Bye Sense va comprovar que hi ha algunes lleus diferències amb els tornejos en els quals participava en la Catalunya Sud. En alguns aspectes, les competicions més enllà dels Pirineus tenen marge de millora en comparació amb les d'aquesta banda de la muntanya; en altres casos, en canvi, a la Catalunya Sud podríem prendre bona nota de la seva manera de fer. Per exemple: el procediment a seguir a l'arribada al torneig assegura que no es crida a la pista ningú que no s'hagi presentat, perquè és obligatori passar per la table de pointage a l'entrada, on pagues la inscripció si no ho ha fet el teu club per tu i on et conviden a cafè i magdalenes.




Si tens més gana no és problema, perquè al llarg de tota la jornada el club organitzador manté una buvette assortida de pastissos, crêpes, quiches, cafès, fruita, beures de tota mena, pasta... això et permet de presentar-te al torneig amb les mans a la butxaca i sense carmanyola. Només a St. Lawrence-of-the-Gardens i alguns cops a Bigpotters i a The Scrub es pot veure una cosa per l'estil en la Catalunya Sud. El preu és econòmic i la qualitat està assegurada perquè la majoria d'aliments són d'elaboració casolana.



Com saps contra qui has de jugar i a quina hora has de fer-ho? En els tornejos organitzats per la FECAB es fan públics els inscrits i els quadres de joc uns dies abans en una pàgina web per a cada torneig; en canvi, la previsió de partits a Argelès era una incògnita fins arribar a peu de pista.



En un full pots veure de quin grup formes part, i en un altre full anuncien a quina hora jugues i contra qui, semifinals i finals incloses.



Acostumats a saber amb anticipació quadres i horaris, per als catalans del sud aquest mètode és molt rudimentari i notablement millorable. A canvi, el seguiment de l'horari va ser escrupolosament puntual i no es va desviar gens de la previsió inicial. La final on va prendre part en Bye Sense (com sempre, el darrer partit del dia va ser el seu) estava programada a dos quarts de sis, i a dos quarts de sis en punt va començar. Amb noranta-un jugadors i cent vint-i-quatre partits programats, a les sis tothom cap a casa. La clau? Potser hi ajuda força que quan els criden a la pista els jugadors ja estan esperant davant la taula de control amb l'escalfament fet i no estiregassats per la grada o fent una mossegada ràpida, i que quan es programa la jornada es reserven trenta minuts per partit, que són més reals que no vint o vint-i-cinc...

Què més es fa diferent en la Catalunya septentrional? Doncs, per exemple, arbitrar. A Argelès no hi havia àrbitres ni marcadors i els competidors portaven ells el compte, de forma que el públic no podia saber de cap manera l'evolució del partit i fins que no queia el darrer volant a terra era un misteri qui anava guanyant i qui anava perdent. Això li treu, per a l'espectador, molta gràcia als encontres, perquè ignora si un tanteig és molt ajustat i el matx està essent equilibrat o si un jugador porta molt avantatge sobre l'altre. I, no cal dir-ho, portar el compte mentre estàs jugant no és sempre fàcil, i si el punt és llarg quan es reprèn el joc sovint ningú no recorda exactament el marcador anterior...


Altres diferències? A Argelès no hi havia grada i els jugadors tenien una petita àrea reservada al costat de les pistes, on s'acumulaven la taula de control, bosses, raquetes, sabatilles, cadires, tovalloles, volants, ampolles, jugadors... i fins una paradeta de material esportiu a molt bon preu. A primera hora la zona era transitable, però a mesura que avançava la jornada la situació va esdevenir absolutament caòtica sense que això semblés preocupar ningú en absolut; crec que ja hi són fets i ho troben d'allò més normal.







El pavelló d'Argelès no té cap finestral a l'exterior i les lluminàries són perimetrals, sense cap focus damunt la pista: visibilitat total sense incomoditats; el terra té una adherència impecable, les línies estan perfectament marcades, no arribes al sostre amb el servei i posen set pistes en un pavelló on n'hi cabrien nou, de forma que hi ha espai suficient per a asseure's a la vora dels terrenys de joc sense fer nosa als jugadors. En definitiva, una instal·lació per a la pràctica del bàdminton difícilment millorable.


El volant ha de ser de ploma en les quatre categories superiors i pot ser de plàstic només en la inferior, la dels non classés. En aquest torneig es disputaven només IM, IF i DX i a primer cop d'ull ja es veu que hi ha una participació nombrosa en dobles mixtos i que les noies saben molt i molt bé el que es fan; en aquest apartat, els del nord passen la mà per la cara als del sud unes quantes vegades, les coses com siguin.

Hi havia jugadors de tots els clubs del departament, i també algun del Barça, que és més que un club i que participa en tots els tornejos de nomenada.






Posats a destacar, potser mereixen una menció a part els amics de Font Romeu, que també hem visitat en alguna ocasió. Són especialment sorollosos i combatius i es fan notar dins la pista per l'exuberància del seu joc i fora d'ella pels chapeaux amb què es protegeixen del fred de la muntanya.




En canvi, en altres aspectes, disputar un torneig a Newtown-la-vallèe o a Argelès-sur-mer no és gens diferent; tothom xerra amb tothom, l'ambient dins i fora del terreny de joc és excel·lent i quan menys t'ho esperes et trobes grans persones i millors jugadors.


I què van fer els de Saint-Estève en el TDA? Doncs el que fem els de Newtown-la-vallèe anem on anem: guanyar uns mixtos, una categoria individual, una altra final més... a tot arreu donar espectacle i agafar ganes per al proper torneig. En Denis fent parella amb la Kay i en Frédéric amb l'Anne Laure van trobar-se en un grup gens fàcil amb tres parelles més, però el toc de volant de la Kay (espectacular!) i la contundència d'en Denis els van donar la victòria.






I en Bye Sense, què va fer? Doncs contra tot pronòstic va guanyar el seu grup contra un jugador de Font Romeu i un de Bages, també va guanyar la semifinal a un altre jugador de Saint-Estève i va perdre la final contra un altre rival de Bages. Atenció: participava en la categoria més baixa de totes, la dels non classés (equivalent als sense classificar) i tot i així no va tenir cap rival senzill de vèncer...




Els premis en aquesta ocasió no consistien en copes i medalles, sinó en ampolles de vi i capses de bombons i de galetes, i no es van lliurar a peu de pista, sinó a la porta de sortida, com mig d'amagat i en pétit comité. Realment, sembla que el que menys importa sigui la recompensa obtinguda.




En conclusió: una experiència totalment recomanable si no us fa por el preu de l'autopista de pillatge i el parlar una mica nassal dels veïns del nord. Els de Newtown-la-vallèe repetirem ben aviat i esperem no fer-ho sols.




dimarts, 14 de juny de 2016

Clash of Catalans 2 (i no serà pas la darrera)

Vuit equips de tres o quatre jugadors, quatre equips de catalans de nord i quatre més de catalans del sud (amb algunes concessions recíproques sobre la marxa), dos partits de mixtes, un d’individuals masculins, un de dobles masculins, matxs matiners pels més menuts (bé, de fet, menuts tan sols per l’edat cronològica), puntualitat en els horaris, benvinguda cordial, organització fluïda i cordial, avituallament constant i de qualitat, competició paral·lela i lliure pels més agosarats i sense taquicàrdia... Tot això, i molt més, és el que succeí en la segona edició del Clash of Catalans el diumenge 12 de juny  a Saint-Estève, un municipi a tocar de Perpinyà que ben aviat serà conegut internacionalment per promoure unes trobades bàdmintonianes d’alta volada.

Tot aprofitant la generosa invitació del BSE66, una “mezcolanza” de comitiva (com li agradava dir a una professora emèrita d’antropologia de la UAB), integrada per jugadors federats i no federats de Vilanova, Hortons, La Garriga, Granollers i Roda, creuarem els Pirineus per La Jonquera, de manera esgraonada, legal, i sense generar embús a la xarxa viària. L’any passat ja vam desdibuixar  fronteres administratives i burocràtiques per inaugurar aquesta sèrie de trobades d’anada i tornada que ja desem com una cita obligada en el nostre calendari i que ha anat creixent en nombre de participants (malgrat les baixes de darrera hora en tots dos bàndols), partits (aquesta vegada vam haver de limitar el tempteig al millor de tres sets a onze punts), serveis, recursos i rialles.

¡Tots i barrejats!

La primera ronda del segon cicle ha suposat un pas més camí de l’excel·lència. Tant per la cordialitat dins i fora les pistes (de fet, en aquesta cas, aquesta és una divisòria estrictament formal), la diversitat de jugadors pel que fa a l’edat, la mida, l’origen, l’estil de joc... com per l’aturada tècnica per dinar plegats, un ritual necessari i característic dels Clash of Catalans.  Enguany, per fugir de la xafogor (ni molt menys comparable amb la de l’any passat) i per gaudir del dia assolellat i la brisa marina (a tot arreu on anem hi ha de passar la brisa, vingui d’on vingui), la colla del BSE66 ens sorprengué al preparar unes taules i cadires a l’exterior del pavelló on, a banda de gaudir dels àpats i les begudes fresques que cadascú dels amfitrions dugué de casa (fins i tot en MoliMola hi afegí un grapat d'ampolles de vi de la seva estada a La Rioja fins el dia abans), habilitaren unes brases per cuinar in situ les típiques “saucisse”, culminades amb unes postres abundants a base de pastissos i creps.

Esportivament, el que succeí dins el pavelló conclogué com també mana la tradició, amb una victòria sense pal·liatius d’un dels equips del BSE66. Tanmateix, l’èxit en els resultats no fou pas el més rellevant de la jornada, sinó la possibilitat de compartir pista, encara que sigui només dues vegades per temporada, amb jugadors que poques vegades coincideixen, intercanviar idees i maneres de fer dels clubs, comprovar com les diferències en la llengua poc tenen a fer quan s’interposen un volant i una ploma pel mig, i reconèixer, gairebé científicament, com arreu el bàdminton és un punt d’unió de persones amb perfils ben diversos.

Tota hipòtesi demana de les seves proves de validació. Així doncs, aquí tenim unes quantes evidències proporcionades pels nostres corresponsals/jugadors.

Moltes gràcies amics de Saint-Estève!!!


video
Alguns highlights

Magnífic debut internacional de l'Alícia i el seu nou company

La Pilar també debutà amb un company d'alta precisió

Consell número 1: hidratar-se i recuperar forces

Consell número 2: sempre somriure

Consell número 3: els mixtes sempre prometen espectacle

Consell número 4: hi ha moviments que només es poden realitzar per sota d'una certa edat

Consell número 5: en Philippe i en Manu en no tenen mai prou

Consell número 6: el públic sempre prefereix la proximitat a les pistes

Uns dempeus, altres asseguts


En Manel sap triar molt bé les parelles

video
Pausa per dinar

La pedagogia del plàtan d'en Bye Sense és universal