divendres, 26 de maig del 2017

Le volant des cimes, un tournoi au top: plus vite, plus haut, plus fort!

Una expedició formada per uns quants socis del Club Bàdminton Vilanova del Vallès, el Justo, Tobottom, Lord Gottfried, en Philippe, Bye Sense, el David, la Laura, el Manu, el Marc i el Soultan (per tant, anaven acompanyats de gent de Sant Llorenç d'Hortons, de Platja d'Aro, de La Garriga, de Saint-Estève i de Granollers) va tenir la sort de prendre part, el cap de setmana del 20 i 21 de maig de 2017, en el Volant des Cimes, el torneig de bàdminton de més alt nivell de França, que es juga a Font-Romeu, a 1.800 m d'alçada. No és el primer cop que hi hem anat, i tal com ens van tractar no serà tampoc l'últim, perquè alguns de nosaltres haurem de tornar a recollir els volants que vam enviar fora del pavelló i que encara és hora ara que els hàgim trobat, tanta és la velocitat que portaven. Efectivament: els volants, a l'alta muntanya, volen més de pressa, van més alts i t'arriben amb més força que enlloc. Si no ho veus no t'ho creus, però és així. El més miserable dels cops de revés envia la ploma del fons d'una pista al fons de l'altra, i jugar en aquestes condicions segons com es miri és una benedicció, però segons com, és una tortura...



Font-Romeu és un paradís per als amants dels esports; a l'hivern, si t'agrada la neu, pots anar-hi a esquiar.


Quan la neu s'ha fos pots anar-hi a jugar a golf.


I durant tot l'any pots anar-hi a caminar o a donar una volta en bici i a gaudir d'un paisatge espectacular.





Com que la torxa olímpica va passar-hi l'any 1968, en queda un record en forma de peveter olímpic davant de l'Ermitage i també en la trajectòria dels volants: "Citius, altius, fortius", així és com volen les plomes a Font-Romeu. Ara, en plena campanya per aconseguir el nomenament de París com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 2024 (en Didier, jutge-àrbitre principal del Volant des Cimes que parla un català amb un accent francès preciós hi està fortament implicat), visitar una vila bolcada amb l'esport com Font-Romeu i el seu peveter té un plus d'atractiu.


Si ets partidari del turisme industrial pots anar a visitar el forn solar, per exemple.



Si ets més de caminar per la muntanya no et faltaran llocs on anar a estirar les cames.










I si t'agraden els animalons, en trobaràs per tot arreu, i de tots els materials.


Pots trobar óssos petrificats al mig del bosc...


...pots trobar un ramat de vaques pasturant l'herba o jagudes al mig del prat...


...pots trobar-te el yeti de Font-Romeu prenent-se un pastís...


...pots trobar-te un parell d'ases al sol...




... i pots trobar-te directament un ruc català al pavelló o en la matrícula d'alguns vehicles.



La instal·lació on va tenir lloc el torneig és en plena natura. No trobar-la és impossible, perquè està molt ben senyalitzada: al costat mateix hi ha un gratacels immens enmig del bosc. No cal dir res sobre la presència d'aquest monstre de formigó, perquè la imatge parla per sí sola.









Només entrar ja et trobes els quadres de joc penjats a la porta. Un cop desxifrats, el primer rebement el tens a la buvette, on pots treure't durant tot el cap de setmana la gana i la set a molt bon preu i ser molt ben atès en tot moment pels bénévoles del club de Font-Romeu.





La decoració en el pavelló és discreta però elegant.


Dissabte van tocar els individuals i els mixtos. No teniem cap parella mixta, però sí que vam ser presents en quasi totes les categories individuals.



En Paolo va ser dels que van anar d'excursió i va tornar una mica cansat; malgrat això, no es va perdre ni un sol detall de la majoria de partits.





En Justo va ser nomenat, només jugar el primer partit, sheriff del torneig, perquè va perdre un set 30-29 i li va tocar l'estrella identificativa; són coses del reglament francès de bàdminton.


Com vam quedar en la classificació final? Com a resultats més destacats, la Laura i el David van quedar tercers i Tobottom i Bye Sense segons en les seves categories. Com a recompensa, una baguette, una ampolla de vi i una tauleta de xocolata per als segons classificats (millor això que algunes medalles que hem rebut en altres llocs, la veritat sigui dita).








Acabada la primera jornada de competició en la pista, el torneig es va traslladar a una caserna militar situada a la vora de Font-Romeu; allà va seguir la competició, a veure qui feia més el ridícul amb el karaoke havent sopat. El premi se'l van endur ex aequo en Paolo i en Bye Sense, que amb dos gots de sangria cadascun d'ells van perdre la vergonya del tot i van triomfar a la pista.











L'endemà, les fotos de la nit anterior corrien per la grada...











Diumenge vam jugar els dobles, amb la participació del Marc amb Lord Gottfried; de Tobottom amb el Justo; del Manu amb en Geoffrey (del club de Ramonville); i d'en Bye Sense amb en Philippe.





Vam fer tots un molt bon paper, la veritat sigui dita! En Philippe i en Bye Sense van perdre les semifinals i per molt poc no van disputar la final contra en Justo i Tobottom, que sí que van arribar-hi amb molta autoritat. Dissortadament, en el moment clau no van tenir el cap fred com calia i els va sortir un partit tan calamitós que només pot atribuir-se al mal d'alçada. Malgrat això, van perdre per molt poc i van guanyar...una baguette, una ampolla de vi i una tauleta de xocolata!







La desfilada final del nostre equip va fer posar el públic dempeus; alguns de l'emoció, i la majoria de les ganes de marxar que els van agafar en veient l'espectacle.


Vam acabar d'hora i els vam prometre que hi tornarem l'any vinent. Tot val la pena: l'ambient a la grada i a la pista, la instal·lació, el paratge, el nivell de joc, els premis, la simpatia de tothom (especialment d'en Lionel, l'ànima del torneig) i és difícil no tenir ganes de repetir.



Alors, à la prochaine!