Els
capricis del calendari van fer que dissabte 13 de maig de 2017 es convoquessin
dues competicions de bàdminton en el territori català: una, organitzada pel
Club INEF Lleida i la FECAB, amb la col·laboració del Consell Català de
l’Esport i l’Ajuntament de Lleida, emmarcada en el tradicional Circuit Català
de Bàdminton amb la denominació Circuit
Lleida II; una altra, organitzada pel Club Bàdminton Hortons amb el
pompós títol Gran
bàdminton tour - Hortons. La participació en la primera de les
competicions, en ser coorganitzada per una federació esportiva catalana i a
l'empara (o no) de la normativa aplicable, requeria com sempre que els jugadors
estiguessin federats; la participació en la segona, en ser una convocatòria
oberta al marge de trames oficials, no exigia la possessió de cap documentació
especial (malgrat això, potser seria precipitat qualificar d'indocumentats tots
els qui hi van prendre part).
Ara s'ha posat de moda afirmar que una crisi és una oportunitat. A Newtown ens prenem aquesta cita seriosament, perquè ens encanta la moda, i on altres clubs van trobar-se amb un seriós maldecap a l'hora de triar en quin dels dos tornejos prendre part, nosaltres hi vam saber veure la magnífica oportunitat de ser presents simultàniament en les dues convocatòries. Així, mentre Granollers, IES Cumella, Canovelles, Roda, Bellver, Lleida, Blanes, Tremp i INEFC Lleida se n'anaven en bloc a la Caparrella a trobar-se els amics d'Osca; i mentre Hortons, Viladecans, Alcanar, Bellaterra, Terrassa i la Garriga, acompanyats d'una bona dotació de jugadors no adscrits, buscaven des del Penedès una bona vista de Montserrat; els de Vilanova ens vam dividir per a ser presents en els dos concursos (també un jugador de Granollers va comparèixer a Hortons i, en justa correspondència, un d'Alcanar va anar a Lleida) i per intentar pujar el mateix dia al podi de la pera i al podi del raïm. Aquesta escissió del club, en ser temporal i estratègica, no només no és dolorosa, sinó que ens obre noves oportunitats perquè la competència sana ens farà millors (o no).
La veritat és que la nostra decisió no va tenir gaire misteri: en Yes Iwillbe fa anys que juga de parella amb en Carlos, de Tremp, i aquesta temporada s'estan mostrant imbatibles en DMC en el Circuit Català, de forma que va rebre l'encàrrec d'assegurar un parell de podis a l'ombra de la Seu Vella perquè la resta de la plantilla poguéssim concentrar les forces de cara a la Moreneta, on l'alta participació prevista semblava que posaria les coses més difícils per aconseguir algun llorer. La intel·ligència de la tàctica va donar els resultats previstos i vam aconseguir victòries de mèrit tant a ponent com a llevant: or (DMC) i plata (IMC) per Yes Iwillbe a Snailville i un or en mixtos i tot el podi de DMC per Vilanova en el torneig de Gardens.
El format de la competició de Gardens no va ser, en essència, diferent d'un
torneig del Circuit Català: t'inscrius en el torneig, sol o en parella;
publiquen el calendari en una pàgina web; vas al torneig i quan et criden
saltes a la pista i ho dones tot per guanyar el partit; si el perds arbitres el
següent i si el guanyes t'esperes que et tornin a cridar; si arribes a una
final et donen un premi i sinó te'n tornes cap a casa amb les mans a la
butxaca, cansat i igual de satisfet; a la grada coneixes gent, xerres amb els
uns i amb els altres i hi comparteixes cremes, experiències i contactes; entre
partits et menges l'entrepà o la pasta de la carmanyola; quan descanses animes
els teus companys de club i també els que encara no ho són; aplaudeixes les
bones jugades i estàs atent quan participen els que en saben més que tu per a
aprendre i gaudir del joc; si tens exàmens aprofites les pauses per estudiar i
si t'avorreixes jugues amb el cel·lular... És en les qüestions de detall on
alguns hi van poder trobar diferències: a Hortons, per exemple, un bar atès per
voluntaris del club durant tot el dia (moltes gràcies a tots!) va oferir menjar
i beure a preus simbòlics i la trobada va acabar amb un sopar amb karaoke. Però
això, malgrat ser notable, ja no és rellevant perquè els tornejos a St.
Lawrence-of-the-Gardens sempre són així; l'ambient popular, festiu i de
camaraderia i la col·laboració desinteressada de tot el club en la bona marxa
de la trobada ja els dones per descomptats...
Tal vegada alguns participants van valorar més positivament altres aspectes perquè constituïen una autèntica novetat, si hem de comparar amb els tornejos domèstics de les darreres temporades. No falta qui va alabar la possibilitat que cada jugador s’inscrivís pel seu compte, sense dependre de la infraestructura administrativa del seu club. Alguns van agrair que l’organització fos capaç d'assumir i de gestionar amb èxit, sense escarafalls i sense queixes les incorporacions extemporànies o les variacions de darrera hora, i és que si vols resoldre un problema sempre trobaràs solucions, mentre que si no el vols resoldre sempre trobaràs entrebancs (potser no fa nosa advertir ara, per contrastar funcionaments i veure de quantes maneres diferents i legítimes totes es pot fomentar la pràctica de l'esport, que en el torneig oficial del Circuit Català convocat també a Hortons però per a quinze dies més tard no hi han pogut prendre part els jugadors de La Garriga, ja que van intentar cursar la seva inscripció... passats cinc minuts de la data límit que, recordem-ho també, acaba deu dies abans de l'inici del torneig). Van ser molts els que van marxar satisfets perquè totes les categories es van disputar amb fase de grups, i perquè en tots els grups, fossin de tres o de quatre participants, passaven a la fase següent els dos millors i no pas un de sol, de forma que es jugaven més partits i hi havia més oportunitats d'arribar lluny. Uns quants més van estar encantats d'enfrontar-se amb rivals de l'altre sexe però del mateix nivell perquè en algunes categories no es va separar per gèneres. A més, el públic va poder contemplar les finals des del costat mateix del terreny de joc sense ser comminat a abandonar-lo per l'autoritat competent (o no). Els més escrupolosos, finalment, també van marxar contents perquè no es van sentir menystinguts pels organitzadors en cap moment. Aparentment, cap d'aquestes circumstàncies no va anar en perjudici del desenvolupament normal del torneig i en canvi va afavorir la participació, l'ambient a la pista i a la grada, la intensitat dels partits, la diversió i la rivalitat en els encontres i, sobretot, les ganes de repetir-ho properament en el mateix format.
Va haver-hi res que no fos del gust del consumidor? Recollir dades a la pista i
a la grada, analitzar-les amb les úniques eines del sentit comú i l’experiència
en la competició, diagnosticar les situacions susceptibles de millora i
suggerir alguns retocs no ens exposa, en aquest àmbit, a ser acusats de posar
pals a les rodes o de voler enfonsar el bàdminton català ni d’anar contra res
ni contra ningú. Els organitzadors passen per persones adultes capaces de
guanyar-se la vida al marge del bàdminton, al qual es dediquen per afició i no
com a mitjà per a fer front a les despeses del lloguer; malgrat això, fan pinta
d'esforçar-se per polir el que calgui i d'estar atentes a considerar qualsevol
opinió aliena no com una crítica a la veritat revelada sinó com una aportació
de bona fe que potser val la pena escoltar i estudiar. Des d’aquesta convicció,
doncs, és el moment de dir que si un torneig ha començat a les nou del matí i
ha acabat a l’hora de sopar, amb dues hores d’endarreriment sobre l’horari
previst, és que alguna cosa no ha acabat d’anar bé. També és veritat que si
després del torneig hi ha programat un àpat comunitari in situ l’anomalia
queda una mica camuflada, però els que venen de més lluny reben un càstig que
cal mirar d’evitar. Què provoca aquests endarreriments tan notables i com es
poden evitar, vist des de fora i sense tenir ni traça, ni estudis, ni ganes, ni
experiència en organitzar cap torneig? Potser és irreal preveure només
vint-i-cinc minuts per partit; un encontre a tres sets se’n va fàcilment als
quaranta-cinc minuts. Si es vol plegar aviat, tal vegada sigui millor començar
d’hora, i a les vuit del matí o a quarts de nou ja es pot iniciar la competició
(si matinem tota la setmana, podem matinar també dissabte o diumenge, si val la
pena). Lamentablement, encara que el pavelló tingui nou pistes si no es posen
límits a la participació i es convoquen totes les categories i modalitats en
una única jornada resulten una quantitat enorme de partits a disputar; potser
cal limitar el nombre de participants a una xifra realista i separar categories
i modalitats en convocatòries diferents (l’auge econòmic dels organitzadors no
serà el mateix, però els participants sortiran més satisfets de la prova).
Cap d’aquestes mesures, però, ni soles ni en bloc ni acompanyades d'altres de
més imaginatives potser no tindrà gaire efecte si no se n’adopta una altra de
complementària i que ens afecta a tots: és impossible acomplir cap horari, per
més acuradament que s’hagi programat, si quan criden un jugador a la pista
encara és a la grada (o al bar!) i ha de posar-se les sabatilles i recollir les
raquetes, els volants, l’aigua i la tovallola; és impossible si els jugadors
volen fer l’escalfament a la pista i volen que duri cinc minuts o més; és
impossible si la pausa dels onze punts o entre set i set dura quatre minuts i
no un o dos; és impossible si l’àrbitre fa tard per anar a buscar l’acta del
partit següent perquè s’ha entretingut a comentar el partit que acaba de
perdre; és impossible seguir cap programació si tots i cada un dels jugadors no
ens fem responsables de comportar-nos amb disciplina, amb diligència i sense
perdre temps innecessàrament. Segur que en el cas dels més petits és una mica
més complicat ajustar aquest capteniment, i haurien de ser els entrenadors, els
pares o els companys els encarregats d'esperonar els despistats; però els
competidors més adults han d'estar al costat de la taula de l'organització
esperant a agafar l'acta del seu partit quan els cridin per megafonia, ni un
minut després. I quan arriben a la pista han d'intercanviar quatre cops de
volant per veure si cal picar-lo o no, ni un més. I en la pausa intermitja i en
el canvi de pista poden aturar-se un minut o dos, segons el cas, ni un més. I
quan perden el partit han de recollir les seves coses, han d'esperar que els
portin l'acta del partit següent i han de fer el sorteig immediatament, sense
perdre temps. Així ho fan en altres llocs i la programació es respecta
escrupolosament; aquí també hauria de funcionar i segur que en properes
ocasions s'hi posa remei.
Quins
socis del Club Bàdminton Vilanova van anar a Gardens i com ho van fer? A banda d'uns
quants dels participants habituals en els tornejos de la Catalunya escanyola
(Lord Gottfried, en Volo, en Jaume, en David, Tobottom i En Keith), també s'hi
van atansar tres no-federats a Escanya: l'Alícia, en Carles i en Bye Sense. A
darrera hora va punxar el Captain Lewis, per problemes d'agenda; li va saber
molt greu i ha promès no faltar al següent, igual que al Justo, a Thetower, al
Philippe, a Lord Save, a l'Alfonso, al Jordi, al Paolo... en canvi, ens van
venir a veure la Nancy i l'Eva, que no es volien perdre l'espectacle i que hi
prendran part en properes ocasions. L'alineació de Newton-la-vallée va lluitar
tots els partits amb coratge i dignitat, va aconseguir l'or en els dobles
mixtos gràcies a En Keith i la Laura, que porten uns quants tornejos junts i
que cada cop ho fan millor, i el podi sencer en els dobles masculins C, perquè
en Joffre fent parella amb en Keith i el Carles fent una cosa semblada a una
parella amb en Volo van disputar-se la final; victòria amb remuntada per Lord
Gottfried-En Keith per 13-21, 21-18 i 21-15.
Cal
destacar algun fet en especial? Doncs, per citar-ne algun, la gran actuació del
Carles i de l'Alícia en la seva (re)aparició en la competició i l'estranya parella
que van formar en Jaume i en Bye Sense: en Jaume va rematar amb precisió i
potència tot el que li va venir per sobre del cap (fins que malauradament es va
lesionar, quan tenia la final a tocar) i, per exemple, van aconseguir passar d'un empat a 3 a
un 16-3 favorable en un dels seus partits, amb el servei d'en Bye.
Espectacular!
I, diguem-ho clar i sense embuts abans d'acabar: mai més no es pot deixar en mans dels més petits la selecció del karaoke; han d'estar vigilats en tot moment per algú amb una mica de criteri. En cas contrari, passa el que va passar en el sopar musical: la radio del Enrique Iglesias i el despassito van sonar un cop i un altre i un altre i un altre, sense interrupció i sense variació. Aquestes cançons són boniques i animades escoltades un cop o dos, però una hora seguida ja cansen...
Cal donar, doncs, l'enhorabona als organitzadors de l'esdeveniment. Esperem amb ànsia les noves convocatòries, si n'hi ha, perquè sembla que l'esperit de la trobada i el format que se li dona satisfan plenament els interessos d'alguns jugadors; si més no, els satisfan millor que altres ofertes. Naturalment, per als gustos hi ha els colors (o no).
