dissabte, 28 de novembre del 2015

Vielha 2015. Plomes de neu

Diumenge passat una representació vilanovohortonenca va assistir al 1r torneig popular de bàdminton de la història celebrat a la capital del país occità de l’Aran: Vielha.

Com a torneig històric comprendreu que no es fàcil resumir-lo en unes poques línies però ho intentarem,  sense deixar d’il·lustrar cap dels moments destacats del que ja podem anomenar amb propietat,  “l’expedició de l’any” ( si, cert que durant el 2015 em fet alguna altra sortida amb certa épica, fins hi tot creuant els límits pirinencs, però per la distància, les inclemències meteorològiques i logístiques, cap com aquesta)

Le primer personatge d’aquest relat es sens dubte aquesta tassa de xocolata. Un per un, família per família,  vam anar passant, ( si no tots, gairebé) per la xocolateria de Benavarri, on la tassa va anar escoltant les nostres expressions de satisfacció tèrmica, va compartir mes d’un watxap, va recrear-se amb converses mes o menys familiars o íntimes i, finalment, encara va sentir algun “ai ai ai la que ens espera en passar el túnel!”


El segon personatge podria haver sigut perfectament Casalola, un allotjament turístic d’alta qualitat i un espai extraordinàriament  confortable, que va actuar com a primer esquer per mobilitzar l’expedició.
Havia de ser el nostre destí però per un imponderable finalment vem anar a parar a l’hotel que hi ha a tocar. Potser no tenia el mateix encant però va fer el fet. Amb algun detall divertit fins i tot: l’hoteler ens havia preparat un joc suggerent en oferir-nos unes habitacions sense numero a la porta...


Sigui com sigui cap al migdia el gruix de l’expedició havia arribat sa i estalvi al destí.

I amb nosaltres van arribar els primers flocs de neu de l’any a Vielha.

La primera nevada sempre te aquell punt de nostàlgia i d'emoció indescriptibles, de retrobament de l’infantesa,  de màgica transformació,  d’alegria encomanadissa, etc... i a la vora de l’hotel,  vet aquí que totes aquestes emocions, carinyosament compactades, van fer nèixer  el nostre tercer personatge: l’Olaf, que va acompanyar-nos tot el cap de setmana.

Però la neu també te algunes contraindicacions, especialment si estàs a la carretera. La reraguarda de la nostra expedició, els Inga’s  van estar a punt de patir-les de ple. Arribaven cap el tard en el moment àlgid del temporal i es presagiava el pitjor, però en David,  hàbilment, no va dubtar en enganxar-se al darrere d’una llevaneus per  fer els últims quilometres (dubtem de la legalitat d’aquesta maniobra però tampoc no hi va haver-hi mosso d’esquadra que s’atrevís a cridar-l’hi l’alto) i finalment també van arribar sans i estalvis.

 
El dia encara havia de donar algunes alegries més, en forma de 0-4, de la possibilitat de tastar el pavelló (frigorífic) amb alguns partidets (més que d’escalfament, de descongelació)  i d’un agradable sopar que entre les calories de l’olla aranesa i la “calidesa humana” del grup, ens va permetre recuperar feliçment la temperatura corporal abans d’anar a dormir.



L'endemà es va llevar el  diumenge. Unes quantes fotografies de postal,  aprofitant el  nou mantell de neu , i cap al pavelló!

panoràmica des de l'hotel. impagable

S’esperava amb expectativa el nostre grup, fins i tot van pintar la façana del pavelló amb les cares dels nostres membres més il·lustres, però per alguna informació documental errònia, basada en l’orígen angles d’un dels expedicionaris, van despistar-se una mica en la definició dels rostres...Sigui com sigui ens vem sentir molt ben acollits.


La competició es va posar en marxa i aquí, deixeu-me fer un punt i apart per referir-me al Pep,  l’organitzador i aquest si, personatge clau, del torneig. Ja havíem parlat del seu entusiasme i empenta, i ara ens cal reconèixer les seves dots per a organitzar. Es duien a terme no un si no dos tornejos simultanis, de Bàdminton i de Ping Pong al mateix pavelló,  erem una 60ena de persones, vem jugar el màxim de partits possibles (lliguetes inicials de 5 o 6 persones, tots contra tots), tenia el temps estrictament limitat i acotat de 9 a 13h, i amb tot, ho va clavar. A les 13 h en punt finalitzàvem i fèiem el lliurament de premis. chapeau! ( per fer-vos una idea del merit que això té, penseu per un moment en el ritme habitual de les nostres competicions i en les vegades que sens hi ha fet de nit...). Això si va tenir que ajustar una mica la durada dels partits, però com diuen, "lo bueno, si breve..."



Com va anar la competició? Vem estar a l’alçada i vem presentar batalla a totes les categories.  El caràcter autènticament popular, a més,  va fer que tinguéssim  algun debut destacadíssim, com el de la Pilar Calero, mes coneguda com a “la mare de la Mireia”...i van estar a punt de fer-ho l’Alicia, idem de la Berta i en Fernando (l’altre progenitor de la Mireia), però finalment aquests es van quedar a la Banqueta. També va saltar a la pista, sense manies i amb gran demostració de talent, la Mar (d’Hortons), mare d’en Joffre Cumella. Què vam fer els federats? La Berta, la Mireia i en Joffre van exhibir el seu millor joc i els altres també, tret potser d’algun que no citarem per no caure en una autobiografia...

Glòria jr. posant ordre per la foto de grup
barra lliure per esmorzar. Atenció no us mireu la Berta que no vol sortir a les fotos.
samarretes de regal. un altre detall dels organitzadors.
primers partits. torneig de màniga llarga. ja ho veieu.

Pilar presumint dels seus èxits...

La competència va ser mes dura del que esperàvem – algunes estrelles locals comencen a brillar amb força-, però tot i així vam aconseguir arribar als quadres d’honor i finalment, protagonitzar la final mes esperada per l’afició local. La campiona d’Espanya contra l’heroi andí (David Inga).


partit ajustadissin entre en Keith i Francis, promesa local

Potser no vem acabar d’entendre la lògica de les semifinals, una de les quals va enfrontar el mateix David contra la Berta, i l’altre, de fet no es va jugar, però com que el temps era molt just, vem entendre que es va fer el que es va poder. Sigui com sigui la final es va celebrar amb tota l’expectació que es mereixia. La Glòria va anar buscant les pessigolles al David, portant-lo a la xarxa amb toc precís però el David, que avui per avui, té molt més Goliat que David, finalment va acabar imposant-se.




 Mireia triomfant!
La Glòria Jr, la gran animadora del torneig i presidenta del club de fans de la Berta...
 Mare orgullosa
 Quanta Glòria!!


 Entrevistada per Catalunya Radio - Aran

Ara bé, els mitjans mediàtics locals (Catalunya ràdio), tot i així es van bolcar amb la campiona subcampiona, convençuts que la quota d’audiència i les marques publicitàries estaven de la seva part.



Però el triomf més important que vem protagonitzar, no va estar en cap pista en concret ni va correspondre a un jugador específic per mes imponent o mediàtica que resulti.

El nostre triomf més important va ser, sens dubte, haver aconseguit reunir un grup com el que vem reunir, organitzar-nos per pujar malgrat les inclemències i les dificultats i  participar finalment en aquest primer torneig aranés, tot aportant-hi inscripció, color, animació, experiència i espectacle.

L’any que vé, quan l’Olaf compleixi el seu primer any, si tot va bé, tornarem a pujar per celebrar el seu aniversari i retrobar-nos amb els amics que em deixat allà dalt.

 

dissabte, 14 de novembre del 2015

Expedició a Vielha 2015


 Segurament el  BadmintonVilanova no  és el  club més punter del país pel nombre i el nivell dels seus jugadors, ni tampoc el que gaudeix d’un pressupost més fastuós  ni del millor finançament federatiu. Les coses com siguin.

Però en canvi, si en una cosa  destaquem,  és en  el nostre caràcter obert, integrador, solidari i viatger. Darrerament  ens hem dedicat a obrir fronteres i establir vincles amb clubs pirinencs d’un costat i l’altre de l’eix de la serralada.  Una estada a Font Romeu al “torneig del cims” i  els encontres entranyables amb el amics de Sant Esteve (Perpinya), en el  “I torneig transpirinenc” , en son les fites més destacables.

Som gent inquieta. Ens agrada moure’ns i portar el vol de les nostres plomes a tants llocs com podem. I ara encetem una nova col·laboració, ni mes ni menys que a la Vall d’Aran,  on el nostre amic Pep, els darrers anys lluita per fer créixer i consolidar l’afició local al bàdminton.  Hem estat convidats al I TORNEIG POPULAR BADMINTARAN, amb la confiança que la nostra experiència i saber fer aportarà coneixement i espectacle als jugadors novells de la Vall.

Ja tenim l’expedició muntada. De moment està composada per 15 participants, entre grans i petits, Vilanovins d’adscripció i d’adopció, experts i debutants. Com que el viatge es llarg, i cal pujar el dia abans, aprofitarem de ple el cap de setmana, farem turisme, natura i cultura el dissabte i diumenge ens espera el pavelló.  Tindreu noticies!
https://www.facebook.com/groups/236145816444559/?fref=ts