dimarts, 14 de juliol del 2015

Clash of Catalans (primera part)

¡¡¡Serendípia, serendípia!!! Robert  K. Merton, un senyor  ben curiós,  formulà a mitjans de segle XX la teoria de la serendípia com a motor del grans descobriments científics. Sota aquest nom, que recorda a una malaltia o el model d’un nou tot terreny i, originalment, prové d’una antiga llegenda persa, s’amaga un principi tan bàsic com el fet de reconèixer que la casualitat és una font il·limitada d’esplèndides i trencadores descobertes. En el nostre cas, més cert que mai. ¿Qui ens hagués dit ara fa un any que viatjaríem a la segona edició de l’era moderna del Volant des Cimes de Font Romeu? ¿Qui s’hagués arriscat encara més afirmant que, malgrat no entendre ni un borrall de francès (la majoria de nosaltres), faríem amistat amb els integrants del club de Saint-Estève (BSE), a la vora de Perpinyà? I, per acabar-ho d’adobar, ¿qui hagués fet una juguesca tan compromesa tot assenyalant que l’expedició prevista del BSE cap a Platja d’Aro s’ajornaria per incompatibilitat de dates i que, com a contrapartida, ens proposarien organitzar una trobada entre clubs d’anada i tornada? 

Una setmana més tard, podem assegurar no només que aquest grapat de coincidències s’ha produït sinó que, a més, ha resultat una nova experiència ben agradable i profitosa.  

Més o menys, la història començà amb una intensa campanya de reclutament dels membres de la secció internacional (cada dia amb més empenta) que, finalment, tot i algunes baixes de darrera hora, fou integrada per  TheTower (Collado Villalba), en Miki TheTower (Granollers), en Volodymyr (Viladecans), l’Àlex (Bellaterra), en Justo (Granollers), l’Elsa, en Philippe, en Tobottom i Lord Gottfried. Com podeu comprovar, una barreja explosiva d’origen, estils i carisma.

En un exemple més de coherència de principis, fins i tot la sortida fou heterogènia. Hi ha qui es llevà ben d’hora per agafar el rodalies i anar a cercar el cotxe escombra; hi ha qui, més serenament, aprofità el cap de setmana per marxar el dia abans; hi ha quin s’endugué la família sencera... Tanmateix, gairebé amb una puntualitat britànica, tothom es personà abans de les deu del matí a la Rue de Écoles de Saint-Estève. Allí ens esperaven els nostres companys francesos, amb l’esmorzar a taula, els cafès calents, els sucs ben fresquets i  l’altaveu de música que no s’aturà ni un instant amb grans èxits de la música "contemporània", un rere l'altre. El dia amenaçava que seria molt xafogós i van procurar, amb èxit, que ningú defallís.

Els francesos són molt elegants: no tenen poliesportius, sinó "Halls"

No trobàrem la piscina, el mar o la bassa, però el Halle semblava estar situat en un oasi

Equip hi-fi/low-fi i magatzem ben farcit per atendre qualsevol imprevist

Servei d'acollida, imprescindible pels nouvinguts

Això de les competicions per equips és una novetat per a nosaltres. Un primer pas indefectible, per satisfer els espónsors, els mitjans i la recerca històrica, és atribuir un títol a l’esdeveniment. En Denis, veritable  promotor d’aquesta cimera internacional, proposà “Clash of Catalans”, fent referència a un dels vídeojocs més addictius d’avui en dia i la proximitat que ens uneix, tot i el tall dels Pirineus. El segon, trobar una imatge que respongui a les expectatives:


El quadre de joc es definí, sota l’elegant batuta del mestre Denis, tot distribuint els jugadors en quatre equips, dos per a cada club. Per tal d’equilibrar les forces i davant l’absència de prou noies a la nostra comitiva, els amfitrions cediren dos dels seus jugadors franquícia (en Toni i en Jérome) i  quatre magnífiques  jugadores (l’Aurore, la Camile, la Inés i la Nathalie). A canvi, estratègicament, en Philippe s’immiscí dins les seves files a fi d’anar transferint d’amagatotis el secret de la seva poció màgica. Una vegada constituïts els equips, els capitans i capitanes de cadascun d’ells repartiren els  jugadors en cadascuna de les set modalitats previstes per a cada ronda: un individual masculí, un individual femení, dos dobles mixtes, dos dobles masculins i un dobles femení. Inicialment l’objectiu era confrontar tots els equips entre ells però, arran de la intensitat d’alguns dels encontres, la jornada s’allargà i es simplificà a un doble matx entre Vilanova i Saint-Estève. La flexibilitat sembla ser una altra de les característiques d’aquestes trobades informals entre clubs: sovint alguns jugadors es canvien d’equip, es modifica l’ordre de joc sobre la marxa i, paral·lelament, per a qui no en té prou, s’aprofiten les pistes buides per no perdre el ritme.


En Miki i en Toni en ple partit d'"entrepartits"


 Durant els partits, hi ha temps per a tot (especialment pel públic)


Una parella interclubs, l'Eric i en Philippe


 Una altra parella interclubs, aquesta conjuntada: en Justo i en Jérome

  Debut en mixtes de l'Elsa i en Justo: la combinació promet...

 A França, els dobles mixtes són molt més habituals. Fixeu-vos en la posició de la Nath i en Fredo


A França ara ja coneixen que en Tobottom fa de tot, amb qui sigui, des d'on sigui...
..i sempre amb la seva explosivitat

 A Font Romeu ja vam conèixer que l'Eric és un doblista excel·lent

La parella estrella del BSF, campiona de la regió a la categoria de Veterans

Per acabar una de les rondes, el públic demanà fervorosament substituir un dobles femení
per un individual fratricida i ajustat: Mike vs Philippe


 Jérome, elegància pura i matemàtica



Després de moltes hores en ple procés d'ebullició, 
el protocol exigeix un canvi dràstic d'indumentària 

 Ja sabem que el bàdminton no és només habilitat, destresa i forma física...
... també demana d'estratègia i teoria. Per començar, les lliçons magistrals de l'Elsa...

... de la Nath amb la Camille...

... i d'en Volodymyr amb TheTower.


El resultat final de la competició ordinària quedà d’aquesta manera:

Gràficament, una visualització dels resultats molt més agradable que la de Todotorneos

L’ajustada victòria del BSE2 demostra que els esforços col·lectius per a instituir uns equips compensats foren profitosos.

Més enllà dels resultats i l’estomacada de partits que s’endugueren les nostres dues úniques noies, l’Elsa i TheTower, volem destacar alguns dels aspectes que més ens entusiasmaren. Abans de res, l’absoluta cordialitat i amabilitat dels jugadors del BSE. S’esforçaren en tot moment per donar conversa, conèixer una mica el nostre club, explicar-nos les seves vicissituds i fer molta broma. Després, la flexibilitat per a reconduir la nostra manca d’experiència i  adaptar l’ordre de joc, els horaris globals de la jornada(segurament per a ells això de dinar més enllà de la una del migdia va suposar un col·lapse estomacal) i els horaris individuals de cadascú (es contemplaren els jugadors que, atesos els seus múltiples compromisos, només podien participar unes hores limitades). També cal esmentar la capacitat per disposar de begudes fresques, tot i l’absència de neveres elèctriques, i la generosa oferta gastronòmica de productes casolans: pizzes, quiches i pastissos de tota mena (no confondre amb l’aperitiu característiques d’aquelles contrades, com feu el cronista). En aquest sentit, ens sembla molt interessant i perfectament exportable el ritual d’aturar del tot la competició per poder dinar tots plegats, uns asseguts, altres dempeus, altres estirats damunt les cadires... però si més no compartint una estona en comú per comentar la jugada i deixar reposar les raquetes i els volants. Els més agosarats fins i tot desapareixeren breument per a fer una petita migdiada.



Hora de dinar i restablir les forces perdudes

El repte que tenim per l’encontre de la segona volta el proper 5 de setembre (dissabte) és, doncs, homèric. No tan esportivament, perquè tot és “negociable”, sinó per proporcionar una acollida tan fabulosa com la que ens oferiren els nostres amics de Saint-Estève.

!Quina fantàstica serendipía!


 El grup (gairebé) sencer, practicant estiraments postpartits

Un comiat ja clàssic de les sortides internacionals